Arribem al Mirador de Gresolet per deixar el cotxe a l’aparcament i ens dirigim al refugi Lluis Estasen. Ho fem en 15 minuts i en arribar preguntem per dinar i per saber com va la pujada. Ens diuen que el pas pel coll de Verder està glassat i calen grampons per pujar. La gent que ho ha intentat ha hagut de tornar després de 2h de caminada.

Així que ho farem pujant per la Tartera i el descens desfent el camí. Comencem el camí en direcció a la tartera a través del bosc. Hi ha varis grups que pugen. Pel camí hem de creuar unes tarteres petites i continuem fins arribar a la base de la Tartera que ens ha de portar a l’Enforcament.

Aquí ja veiem que caminar per les pedres és una mica estressant, costa fer les passes però es va avançant. Arriben a la base de la pujada on es decideix a quin Pollegó es vol pujar. Nosaltres anem al cim del Pollegó superior.

La pujada per la Tartera és cansada i cal tenir paciència. Poc a poc es guanya altura i el paisatge es fa, cada cop, més impressionant. Hi ha qui prefereix no mirar enrere… Pugem seguint el PR123 de mica en mica. Quan sortim de la zona arbrada, la tartera es fa immensa.

La pendent de la Tartera és de 45 graus i és com pujar una escala infinita. La gent va fent parades per a recobrar l’alè. Una mica més a dalt, encara trobem zones on hi ha neu i tapen el camí per tant hem de desviar-nos per trobar terreny sec. Quan ens falta poc per arribar al Enforcament hem de creuar les zones de neu de forma inevitable per continuar el camí.

Un cop a l’Enforcadura, el terreny és pla. Ara només cal agafar el camí que porta al canal de pujada al cim. Cal fer una mica de grimpada però no té dificultat encara que cal trobar els punts grocs per no desviar-se i trobar un precipici.

Un cop al cim les vistes a 360 graus són molt impressionants. Es pot veure el Calderes i el Pollegó Inferior i excursionistes que fan els cims. Després de unes fotos, cal baixar desfent el camí.

Baixem el canal fin l’Enforcadura sense més problemes. Ens dirigim a l’inici de la Tartera amb la intenció de baixar seguin el PR123. Ara es fa més difícil degut a que tens la vista de l’immens buit que forma la pendent de la Tartera. A la Cristina li costa mantenir la verticalitat perquè cal tècnica per no relliscar. A mida que anem cap avall es nota més el cansament. ja portem unes 4 hores.

Després d’un temps que sembla etern ajudant-nos mútuament aconseguim arribar al final de la Tartera. Hem estat seguin a un grup i ens hem passat les marques del camí. Algú s’ha adonat i hem reculat 100 metres (de pujada) fins trobar el camí. Ara ja és tot plà i trobem aliviats que hagi acabat la Tartera.

Seguim el camí pel bosc fins arribar al Refugi on celebrem l’arribada i reposem forces. Hem fet 6h 30m en total, trigant més tems en baixar que en la pujada. Estem molt contents.

Fotos de photoadict, (c) 2017 Xavier Peña